El present és lluita, el futur és nostre

Un any més ens trobem davant la commemoració de la diada de l’onze de setembre amb la mateixa situació d’opressió cap el nostre poble i classe. I un any més ens trobem amb la imprescindible necessitat de capgirar l’estat de les coses i esdevenir, d’una vegada per totes, un poble lliure. Mirem el nostre voltant i la realitat que ens envolta no ens agrada. Ens trobem amb uns Països Catalans sotmesos i, masses vegades submisos, a una classe política i uns Estats, l’espanyol i el francès, que no dubten a estrènyer les cadenes cada cop que s’alça una veu dissident. Ens imposen un sistema econòmic i social amb l’únic objectiu que siguem una peça més dins el seu engranatge perfecte que anomenen capitalisme. Un sistema salvatge, cruel i depredador que precaritza les nostres vides i destrueix el territori. Ens controlen mitjançant un estat policial que no li tremola el pols alhora d’exercir la més dura repressió i ens manipulen des dels seus mitjans d’informació fent-nos creure que aquí no passa mai res i que seguim vivint en un oasi. Però resulta que sí que passen coses que ens demostren en fets que és necessari lluitar si volem un futur digne. Passa que tenim una classe política que la seva màxima aspiració és aprovar un Estatut ridícul que l’únic que ens portarà seran 30 anys més de claudicació i renúncies. Passa que les dones segueixen sent maltractades per la violència masclista com a conseqüència de viure en una societat patriarcal. Passen també coses com la demagògia espanyolista i feixista que es dediquen a fer manifestos per “una lengua común” quan en realitat aquí l’únic que perilla és la nostra llengua i la pervivència de la nostra cultura. Passen també coses com la MAT, el transvasament de l’Ebre i el Xúquer, la desaparició de la pagesia, l’amenaça a l’Horta de València, les autopistes a les Illes Balears, exemples pràctics de com destruir el territori en nom del progrés mal entès. També passa que estem privatitzant l’educació i no ens n’adonem. Passa també que al País Valencià ja no poden veure la televisió en català i també passa que si cremes una foto del monarca espanyol ets un terrorista i si et dius Franki i has ultratjat la bandera espanyola et mereixes estar més de dos anys a la presó. També passen deslocalitzacions d’empreses per així anar adaptant-nos millor a aquest món global que s’està creant i passa també que els sindicats passen de tot. I resulta que també passa que la pràctica de la tortura segueix existint al nostre país mentre el govern del tripartit va condecorant mossos d’esquadra. I després et diuen que això són coses que passen, però resulta que passen masses coses com perquè la nostra miserable classe política ens digui que no passa res i es quedin tan tranquils.

I si tot això succeeix als Països Catalans, Sant Cugat no deixar de ser un fidel reflex d’aquest model convertint-se en el paradigma de com amagar aquesta trista realitat sota el formigó. Ser la ciutat més cara de l’Estat espanyol té un preu i aquest, evidentment, no l’està pagant ni Convergència i Unió ni totes les multinacionals que ens envolten ni tots els constructors que es reparteixen el nostre poble. L’està pagant el jovent i les classes populars que no tenen accés a una vivenda digna, l’està pagant Collserola que segueix estan amenaçada i ho està pagant el petit comerç cada cop més petit i deprimit.

Lluitar contra totes aquestes adversitats no és feina fàcil, però tenim entre nosaltres l’esperança que només lluitant i construint alternatives des d’un plantejament, inequívocament, independentista i revolucionari revifaran les consciències d’un poble que sembla adormit, però que mica en mica va despertant. Treballant sempre des de la base i des de l’assemblearisme més honest hem de ser valents per crear diferents mecanismes a l’abast de tothom des d’on impulsar diferents dinàmiques que ens permetin generar una resposta contundent al model de ciutat i país que s’està portant a terme. I és que tenim molt clar que si en el present lluitem incansablement el futur ha de ser nostre. És, potser, aquest esperit de lluita el que ens va ensenyar el company, patriota i revolucionari català Gustau Muñoz, ara que fa 30 anys fou assassinat un onze de setembre per les forces d’ocupació de l’estat, el seu record és més viu que mai i ens ajuda a caminar en moments d’incertesa. I és que són molts els companys i companyes que han caigut per la defensa d’uns Països Catalans lliures d’ocupants i explotadors. És per ells i elles que seguim i és per ells i elles que no ens aturarem fins aconseguir fer realitat el nostre somni. Uns Països Catalans independents i socialistes.

El nostre millor homenatge, la victòria !
Visca la terra !
 

Coordinadora de l'Esquerra Independentista de Sant Cugat (CEI)